Love of lesbian a Figueres: l’acústica rock.

Habitualment quan haig d’anar a un concert acústic hem poso a tremolar! Gairebé segur que m’avorriré veient la “cara sensible” dels grups o músics, les cançons és simplificaran, el repertori serà més babes, i en el pitjor dels casos poden ser l’avantsala del canvi del músic a l’“edad adulta”....brrrrrrrrrr!!!!!! mandra i por!

Però davant del concert de Love of lesbian a Figueres aquestes pors no tenen lloc!

En format dos guitarres, violi, teclats i vents els “lesbianos” que estaven a sobre l’ escenari ( el altres estaven per allà fent diferents “feines”), van donar una bona repassada a “maniobras de escapismo” i “Cuentos chinos para niños del Japon”(disc que creix amb les escoltes) amb la seva intensitat i sentit del humor cafre habituals. Si ve van començar amb algunes de les seves cançons més tranquil·les tot el concert va ser un crescendo de força davant la mirada atònita dels que no els coneixien i la satisfacció dels seus seguidors.

Increïble la quantitat de gent que se sabia totes les lletres de pe a pa!!!!

Un concert per fruir (tot i els efluvis corporals d’algun membre del públic!!) ,en un lloc ben curiós , davant del museu Dali, fet que van aprofitar per llançar algun dels més punyents comentaris de nit, suposo que també especial per la banda(per més d’un motiu).

Love of lesbian són una banda que et fa gaudir del directe, que et transmet aquella emoció primigènia i autentica del directe rock i un dels pocs grups “indies”, (si s’hem permet) que suma seguidors que no són d’aquesta escena. Pròxima cita al BAM

El millor del Sonorama (i una critica destructiva)

El Sonorama va resultar ser un festivalet sense massa personalitat, en un entorn desengalat ( el recinte), el cartell ple de grups sense massa entitat, però no en faré sang d'aquest perquè crec que les bandes tenen dret a l’evolució per arribar al seu punt àlgid.

La tarda amb djs a la piscina esta molt bé.

Només destacar el millors moments en la meva opinió:

The Sunday Drivers: les grans cançons de “Tiny Telephone”, un directe sòlid a més d'un bon so van fer que fos el primer gran directe del festival, això si els seus aires sixties californians a vegades els entelen d'un aire hippie una mica empalagos, tot i així la facilitat per compondre grans cançons pop els fan mereixedors del favor del públic.

Los Planetas: Si “ la leyenda del Espacio” és un dels grans discos del granadins( el que no són grans són només notables!!!!), el seu directe actual també és dels millors que els he vist ( i els he vist cap a vint vegades), es nota que frueixen dels seus nous descobriments musicals i van anar de menys a més donant una bona repassada a l'últim disc i fent alguns temes antics no gaire típics. Jo sempre he tingut debilitat per ells, són el meu grup de capçalera de la península, passo de ser objectiu! Són els amos.
Delorean: Perfecte exemple de dance rock, ballable, distret, monolític i hipnòtic, per ballar sense parar, la combinació lògica del ball i rock sense caure en el “pastiche”.

The Divine Comedy: Neil Hannon i la seva banda van fer un repàs a tota la seva carrera amb el seu habitual bon fer. Elegant, graciós, el petit dandy segueix fascinant, repertori i banda i tècnica, tot juntet.

Dover: tot el contrari que Delorean, barreja de bases electròniques gruixudes i tronades i amb rock una mica troglodita , balls ridículs, afectació i colegueo fàcil. Les bones cançons que tenien espatllades per una revisió suada i gens treballada.

A destacar les increïblement cutres projeccions, plens de tòpics: cavalls per una platja en camera lenta!!!!!!!!!!!!!!!!!, imatges de Madrid que semblen de anunci proporcional de la” comunidad de espe”, els propis component de la banda fent balls i posturetes...
En el “rush” final la cantant s’ eleva 3 metres , en un elevador de tisora industrial!!!!! Per delectar-nos amb el seus balls, en fi, lamentable com a concert però com a espectacle freak no esta malament.

S’ha suïcidat Lluís Maria Xirinacs

En aquest link tobareu més informació sobre la mort de Xirinacs, un dels pocs defensors de una Catalunya lliure, digna i orgullosa.

En un últim acte de desafiament i, suposo, volent sacsejar l’ adormit nacionalisme català i la grassa i complaent classe política deixa un escrit on vol contraposar la seva actitud amb la dels polítics establerts i ben assentats.

Que en prenguin nota, però, per desgracia, a partir d’avui Catalunya és una mica mes dèbil i sotmesa.

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2513142

Els paral·lelismes entre Sánchez Piñol i lost?

Aquest text és una petita provocació, “una boutade”, o simplement una elucubració, però no se’m queda al pap.

Però ahir mentre mirava un dels capítol de la tercera temporada de Lost (perdidos) em va venir una estranya idea: Com s’ assemblen en alguns aspectes l’obra literari d’ lbert Sánchez Piñol, antropòleg i novel·lista de merescut èxit i la magnifica sèrie ianqui de TV.

La semblança més evident és la por a l’altre, al desconegut, a l’invasor del espai que un ocupa. A Lost per part d’uns misteriosos “others” que perpetren actes que l’astorat i “conformista” passatge del vol 815 no compren els actes ni les motivacions dels que ja residien a l’intrigant illa. A la pell freda el protagonista i el seu iracund cohabitant del far passen cada nit angoixants hores rebutjant els avenços de unes criatures amfíbies, esmunyedisses, poc visibles amb un acolloniment i paranoia considerable. A “Pandora al Congo” una expedició africana s’enfronta a unes criatures subterrànies, menys violentes que els granotots, però que també els resulten aterridores i amenaçants (incís: pot semblar que els arguments de les dues novel·les són molt semblants, però a Pandora l’aventura a la selva és una part més de la novel·la , que és més en clau de misteri, més irònica, amb més trama etc..., en qualsevol cas Pandora està molt per sobre de la mitja general).

Una altra semblança important és la lluita pel liderat, tant a les novel·les de Piñol com a lost, molts dels personatges tenen afany de imposar el seu criteri, poca capacitat de negociació, a la sèrie és increïble com es prenen algunes decisions critiques!, en canvi, però, en Piñol la necessitat del liderat no recau en el protagonista sinó en algun secundari.

L’ aïllament en un entorn hostil, el paisatge “tenebrós”, fins i tot oníric, la fugida de la vida passada, l’ambient asfixiant, l’intercanvi o cohabitació del personatges de bàndols enfrontats són altres punts en comú.

Perquè quedi clar, “la pell freda” és anterior a “lost”, per tant el que vull dir es que les semblances de contingut entre productes contemporanis però allunyats geogràficament, em temo que retraten una condició humana.

I got you on tape, el descobriment del Faraday.

El Faraday és un festival petit, en un entorn magnífic, a l' estil dels primers festivals dels 90 , però sobretot amb una programació deliciosa.

Aquest any ( el nostre primer Faraday, però no l' últim) vam gaudir dels cada vegada mes immensos Sr. Chinarro, de Ladybug transistor, Nueva Vulcano, Hidrogenesse, però la major sorpresa van ser els danesos I got you on tape.

Indie rock , amb melodies treballades, un mica sinistres, que et recorden ( una mica) a Joy division, imatge una mica freak i musica que t’ atrapa, perquè es densa, però alhora no és farregossa, són músics que venen del jazz i això es nota en el desenvolupament de les melodies.

ah! i a més el seu lema és "l’ encant dels lletjos", irresistibles!

http://profile.myspace.com/index.cfm?fuseaction=user.viewprofile&friendID=85351723

http://www.igotyouontape.com/

Ingmar Bergman: adéu al gran intel•lectual

No podria, encara que vulgues, analitzar i descriure la gran habilitat tècnica, el coneixement i capacitat de mostra les vertaderes emocions humanes del suec Bergman a l'hora de fer pel•lícules, segurament els bons crítics faran una feina magnifica en aquest sentit.

Voldria, això si fer pales, ara que el mestre ha mort, que sempre m’ ha semblat injusta , frívola i alienant l'actitud, molt estesa, de criticar Bergman perquè ès seriós, perquè no es disculpa del seu nivell intel•lectual, perquè utilitza el llenguatge cinematogràfic per reflectir, sense estridències falses la condició humana, per copsar-ne les contradiccions.

Hi ha cert tipus de gent que el titlla d' avorrit, pretensiós, dretà... la majoria coneixen la seva obra superficialment i agafen aquesta actitud per remarcar que ells són divertits, enginyosos, progres, que no necessiten sentir-se intel•ligents, aquest dies a molts mitjans de comunicació s´ ha reproduït molt aquesta actitud, i em sembla molt trist , si t’ interessa el cinema, rebutjar la obra, extensa, variada i normalment interessant perquè queda be fer-se el “no-elitista”.

Jo no podria veure moltes pel•lícules de Bergman en molts moments de la meva vida, ès veritat que el seu llenguatge dur, que la seva narrativa ajustada ès difícil d'assimilar si no tens l'humor adequat, però quan et ve de gust i veus una de les seves pel•lícules ès una experiència que et sobta i enriqueix, et fa mirar-te al mirall, com tots els grans autors i potser no t’ agrada el que hi veus, potser això es el que incomoda a aquesta gent simpàtica i alegre, ningú vol mirar-se i descobrir-se.

No tingueu por, amics, mireu “el setè segell”, la impresionant,aterradora “ la hora del lobo”, “cara a cara”, la preciosa “Fresas salvajes”, les inquetiants “Persona” i “el manantial de la doncella”, val la pena, us divertireu!!

Adéu, Bergman, bona feina, espero que quedi gent per continuar-la!

4 fotos de new york meves i de la Maria

pont de brooklyn manhathan!!



el barri jueu, l'unic que fa por de NY!!! Paquito de rivera al birdland!